LA CARRETERA DE LES EMOCIONS

De vegades, resulta curiosa la naturalesa dels éssers humans, solem tenir la creença de que tenim el control total de les nostres vides fet que resulta cert, però, en determinades ocasions acabem perdent aquest control qüestionant-nos aquesta creença i, deixant com a resultat un seguit de sensacions relacionades amb la frustració. Per què ens succeeix això? Tot prové de la nostra naturalesa i allò que erem, som i serem: animals. Efectivament i tot i que no ho volguem reconèixer, biològicament estem programats per sentir emocions. Algunes emocions ens agradarà tenir-les i deixar-nos portar per elles, pero d'altres ens resulataràn atabaladores i d'una gran incomoditat, fins i tot fins al punt de desbordar-nos.

Una metàfora que m'agrada molt per exemplificar aquest fet és la metàfora del gps, és com si tinguéssim dins nostre un gps, el qual, nosatres, ens dediquem constantment a programar per fer-nos caminar per la vida evitant emocions que ens resulten incòmodes "jo no he de estar trist mai".N'obstant l'evitació no és possible ja que és part de la nostra naturalesa, és el que ens fa animals i com a tal, les nostres reaccions més fortes serveixen per fer-nos sobreviure. És evident que ja no estem a la selva i que els nostres perills ja no són lleons, tigres ni animals ferotges però estem reaccionant davant del que percebem com a perills de la mateixa manera.

Tornant a la metàfora del gps intern que ens guía, si, certament ens dediquem a planificar les nostres accions i direccions en base a objectius (siguin millors o pitjors) i, com qui programa el seu gps, seguim la direcció que ens va marcant. Però, de vegades, ens oblidem que nosaltres sóm qui l'hem programat i, per tant, nosaltres tenim el poder de decidir i també valorar si estem seguint un camí adeqüat al nostre projecte de vida o és un camí que ens fa treure les nostres reaccions més primitives constantment. Imaginem que programem un camí al nostre gps mental, podem seguir el camí però possiblement la vida ens mostrarà altres camins que siguin igualment bons he d'estar disposat a mirar-los i preguntar-me què passaria si els agafessim? No passaria absolutament res, no cal seguir al peu de la lletra el que hem programat, sempre estem a temps per decidir un canvi de direcció ja que en tot moment qui escull sóc JO i ningú més, el GPS o el nostre cervell és només el nostre instrument, podem escollir seguir el camí que ens marca, a pesar de que de vegades ens dugui per camins inesperats però he de ser conscient en tot moment que JO HE ESCOLLIT SEGUIR-LO, per tant, la decisió està a les meves mans. 

No resulta un camí senzill, ja que, les emocions (la nostra forma més primitiva) ens desviien d'aquest camí en força ocasions, apareixent les frustracions i certs sentiments que ens resulten desagradables quan perdem aquest control.Però novament cal recordar que, si el camí que estem seguint té moltes incidències, només de l'observació el paisatge puc adonar-me que pot haver altres camins, i que si l'estic seguint és per el·lecció pròpia, aixi doncs, puc questionar-me: podria reprogramar la meva direcció?

I TANT QUE SÍ, POTS PROGRAMAR LA TEVA DIRECCIÓ TANTES VEGADES COM VULGUIS! LA VIDA TÉ MOLTES CARRETERES, N'HI HA DE MÉS DIRECTES I N'HI HA DE MÉS CURTES I N'HI HA DE MÉS LLARGUES NOMÉS CAL DECIDIR QUINA ESCOLLIR.